¡Tengo Ganas De Verte!

El projecte “¡Tengo ganas de  verte!” comença amb una acció concreta: Provocar la emigració d’imatges, fotografies que havien pertangut a algun àlbum familiar però que estaven a la venda als “encants” de la Ciutat de Bogotá que obre només els diumenges.

Aquestes fotografies van viatjar físicament travessant l’oceà Atlàntic i les vam rebre Lluís Estopiñan i  Nataly Prada a la ciutat de Barcelona.

Després es van seleccionar imatges i fragments vinculats a criteris subjectius on la imatge expressa l’espectre de la transformació profunda en nosaltres que va més enllà del pas del temps, la memòria i la experiència pels efectes de la migració. Això va conduir a explorar artísticament els efectes migratoris des de la imatge, i era una excusa per a generar espais de trobada i diàleg  constant sobre aquest fenomen en la pròpia condició humana.

En aquest procés s’introdueix un altre element migratori que possibilita la comunicació:  

Sobres antics de correus amb cartes personals de la República espanyola i la dictadura franquista, amb la seva estètica i connotació personal i de la seva època, que evocava altres mitjans i formes de mantenir el contacte i la connexió amb “l’altre”.

Les cartes alimentaven la idea de presència.

Aquest projecte és un intent inacabat d’unir i transformar universos paral·lels però comuns a través de processos artístics com l’emulsió líquida i la cianotípia, l’apropiació d’aquestes memòries visuals que no són més que representacions de la vida, les emocions i la realitat, ens porten a veure aquest fenòmen social amb uns altres ulls, dotar-lo de significat i tornar-lo a veure des d’un punt de vista interior, profund i íntim.

Aquest projecte incorpora també uns àudios per mitjà d’auriculars amb fragments de cartes personals que contenien alguns sobres i que acompanyaran les altres peces amb el so de les paraules.

El títol “Tengo ganas de verte” es refereix a un comiat al final d’algunes cartes, però també a una impotència, ruptura o enyorança i a una ànsia de viure, de coïncidir amb “l’altre”;  expressa impulsos i sentiments que només en la distància es poden intensificar.

D’altra banda, aquesta expressió al·ludeix al desig de veure, o sentir, allò que la imatge no pot arribar a representar.

© 2022 Lluís Estopiñan
lluis@estopinyan.com
www.estopinyan.com

disseny · avís legal · política cookies