| Trobar
la sensibilitat a traves de Lluís Estopiñan Ens hem de fer càrrec -cosa que acceptem en la pràctica però encara no tothom en la teoria-que la primera realitat que s'ha de prendre en consideració, referida a qüestions d'art, és que és l'obra mateixa la que és real i no pas allò que s'hi aloludeix. Reconeixem que ben sovint ens ocorre el contrari: ens pensem que la realitat és allò que és representat a l'obra o per l'obra. Potser l'altra qüestió que cal tenir present quan ens trobem davant de l'obra de Lluís Estopiñan és que, des que ens hem instalolat a la modernitat, en tota obra, allò que és més important és la textura, la matèria, el suport, atès que és a través d'aquests factors que l'artista s'expressa, que l'observador percep l'obra. Però com amb tot, a les coses s'hi va, almenys per ara; no ens hi trobem instalolats. I Lluís Estopiñan, nat a Mollet del Vallès el 1958, emprengué, ara ja fa uns quants anys la via vers l'expressió artística després d'haver-se sentit somogut per la pintura instintiva dels coloristes que iniciaren les dreceres de l'informalisme i per les matèries esquinçades i gestuals de Tàpies. Així, és ben curiós que els que en podríem dir seus primers paisatges o "bodegons" per una banda estiguin amatents al suport cololage i/o matèric i, ensems -perquè les persones per viure han d'aprendre de com ho fan els altres- s'hi apliquin, per modular però sense cercar la tercera dimensió, les taques de la cromacitat. (No passeu ràpids davant les obres de Lluís Estopiñan; entretingueu-vos-hi uns instants: hi aprendreu. Aprendreu a veure el que ell hi fa i, a més, a adonar-vos de com heu d'apropar-vos a l'obra dels artistes que iniciaren la gran revolució pictòrica-plàstica del segle passat: els Gericault, els Delacroix, pares del rupturisme impressionista). Amb les paraules que acabem d'escriure hem fet referència a un primer moment de la seva producció; però l'artista no s'ha aturat aquí. Va pensar (segurament continua pensant), que potser l'art, l'obra creadora, a més de ser una realitat per ella mateixa -és a dir que la realitat és ja l'obra que es fa, amb independència del motiu (cezannià) que pugui haver-la generat-, el quadre és també, en aquesta etapa mundial que vivim d'un nou concepte de creació que tal vegada acull un goig bàsic, l'obra és en primer terme matèria, sensibilitat, construcció. Però després, l'artista que és Lluís Estopinan té necessitat de pensar-ho així, creu que aquell esclat joiós i esponerós de suport, cromaticitat i sensacions ha de respondre a quelcom de natural, ha d'implicar, ser una presència (real o simbòlica) de la matèria viva, no formulada encara, no representativa encara, però sí anunciadora del món de les bioformes, dels infusoris, de les amebes. És cert que hom no pot saltar-se res de si mateix, que cadascú ha d'omplir amb continguts autòctons les pròpies etapes. I això és el que fa durant uns quants anys Lluís Estopiñan: quadres, obres de ressonància biològica, incursions per geologies vives. Aquesta fase li serveix per estudiar el color i -quelcom de molt interessant i no sempre ben atès entre els artistes contemporanis- les seves opacitats, que condueixen de nou a antics plantejaments seus sobre les zones lluminoses i les veladures que, quan es vol formalitzar, elaborar formes, reals o abstractes, provoquen i preocupen l'artista pintor. (D'aquí aquelles qüestions inicials del cololage a l'obra pictòrica. I també, per obviar problematicitats impròpies dels nous plantejaments des dels quals treballa l'artista actual: mai intentar partir de formes establertes, sempre fer-ho des de màcules imaginàries). Ja som a l'obra personal, a les taques singulars, a les vibracions lineals, a la pulsió caloligràfica. Ara tot hi és; els mestres de la contemporaneïtat avalen el que Lluís Estopiñan fa; ell, l'artista, hi posa el seu contingut espiritual, ideal o ideològic, plasmat sempre amb la seva qualitat sensible. Aquestes obres són un bon testimoniatge dels camins de l'art contemporani. Arnau Puig President de l'Associació de Crítics d'Art de Catalunya |
