AL MERCAT

De petit m'agradava anar a comprar als mercats. Recordo especialment que, moltes nits, abans d'iniciar el somni d'anar a l'hort a segar l'alfals per portar-la a les vaques, em quedava, ja al llit, tot pensant amb les verdulaires.

Que bo és anar a comprar als mercats!!!

Ara, m'agrada cuinar, no cada dia, però sí cinc o set vegades cada setmana. Tots els dimarts, dijous i divendres, vaig a comprar al mercat. Primer passo pel carrer Xuclà i compro uns pastissets molt bons i amb moltes fruites. Quan ja els he comprat, torno a la Boqueria. Vaig a una placeta, una mica deixadeta, on les pageses i els seus companys de treball venen tot el que han portat del seu hort. Jo porto alguns pastissos i ens ho passem molt bé.

Els camins que ens duen cap al coneixement són molt diversos i personals i podríem dir que cadascú disposa de petits dispositius intransferibles que, en un moment donat, es disparen per traspassar la normalitat i facilitar-nos la recerca de certes qüestions que ens han quedat ocultes. Aquests minúsculs interruptors estan ubicats, segurament, en algunes neurones curioses que, desprès d'enllestir un somni reparador, ensumen els nous codis i missatges exteriors i ens fan obrir els ulls encara més per buscar, amb les pupil·les dilatades, d'entre la foscor, les respostes més adequades.

Així en Lluís, en Carles o en Jordi s'inicien en aquest camí solitari portats de la mà d'idees o obsessions que, amb el temps, es revelaran com a fils conductors o eines de treball. A en Lluís li agrada anar a Menorca i passejar. Un dia es va quedar contemplant un pou. Sí, un pou. Aquella nit no va poder dormir. Va començar a instal·lar aquell pou a la seva cambra i mirava la llum que venia de la cuina, a l'altre costat del passadís on l'aixeta de les piques anava gotejant. A més del soroll que escoltava, és qüestionava si aquella aigua aniria a parar al seu pou

Es real allò de l'aigua transparent que és podia veure a una cisterna o a un pou?

On va a parar tot allò que cau pels desaigües, pels wàters i tot allò que algunes empreses llencen per arreu?

Bé, mirarem les clavegueres i veurem que és el que passa, com es recicla i què és el que acaba deposant-se allí.

Comencem a estirar un esquifit i dèbil fil i acabem desfent el teixit sencer. Així és com des de la nostra individualitat i petitesa podem accedir a contemplar la més gran de les meravelles. La cosa més mínima, material o sense sentit pot desvetllar-nos l'abstracció més complexa. Llavors, l'inici, la imatge primera que ens encurioseix, es converteix en tot un símbol de la recerca, de la nostra via íntima i personal.

En Lluís es va quedar desconcertat, sortí de l'habitació i se'n va anar a la cuina, va mirar el jardí fosc amb els seus ulls neblinosos i amb un nus a la gola, va sortit de casa guiat per l'olor d'un munt d'adobs i va tornar a anar a veure aquell pou. Va rodejar-lo amb les seves mans, va notar al seu nas una penetrant olor a ametlles. Olfatejant les arrels i la terra, va tornar, poc a poc, cap al jardí, la terra grumosa s'havia quedat a les seves sabates. Va haver de sacsejar-les l'una contra l'altra, una vegada a casa, per treure la terra que tenia dintre.

El somriure era el seu únic aliat i es va sorprendre al veure que el pou ja no estava a la seva habitació, però, que es quedava amb ell, amb la seva pròpia sensibilitat i en la seva experiència

Carles Poy