Lluís Estopiñan

Abismes Passionals. Museu Abelló. 2002. Instal.lació

Descarregar més informació

UN POU . Lluís Estopiñan 

El territori és com la pell del món; i un pou , l’accés a les emocions i passions que s’amaguen sota aquesta pell. El pou és una temptació i una interrogació. Incita a abocar-s’hi i mirar. Convida a traspassar la superfície; simbolitza la curiositat però... Què hi trobem quan mirem a dins?

En realitat tornem a veure una nova superfície... més dèbil i traspassable, una làmina d’aigua que només ens ofereix la inestable imatge reflectida de l’exterior... i la nostra ombra. La mateixa imatge que veiem quan ens mirem als ulls, molt a prop. Càlida pell que amaga batecs desconeguts; finestra oberta on els curiosos, abocant-s’hi, queden atrapats.

És suggerent que només a través de la foscor de la nostra ombra podem entreveure més enllà de la superfície, la fondària. És a través nostre que experimentem i ens qüestionem sobre la vida. És dins nostre on hi ha tant per descobrir com a elaboració del que percebem...

Però d’un pou també se n’extreu aigua, font de vida, cap a la superfície. Allò fosc i impenetrable esdevé transparent i beneficiós.

“ABISMES PASSIONALS”

És una instal.lació que gira al voltant de la idea de la curiositat com a factor de creixement i generació d’experiències i descobertes.

M’interessa la possibilitat que ofereixen les instal.lacions d’intervenir en l’espai amb tota mena d’elements visuals, sonors, interactius... Voldria crear un muntatge per generar una experiència, no una contemplació.

Hem posat un pou al vestíbul del Museu Abelló. Un pou enmig d’una superfície de gespa ( territori ).

És de fusta ( vida ). Una fusta amb unes incisions suggerents, procedent de grans bobines de cable. Hi ha un cert diàleg entre el quadrat i el cercle. I uns cercles perforats que recorden ulls ben oberts...

M’agradaria que tothom s’hi aboqués i es quedés un moment mirant la imatge en l’aigua. En aquest gest pot haver-hi l’inici d’una nova aventura. Potser algú observarà aquesta acció des de la sala d’abaix, des de “l’altra banda”.

PAISATGE D’ACCESSOS MÚLTIPLES 

Després proposo baixar a l’altra banda del que hem vist al pou. És un curt itinerari amb una petita sorpresa preparada en el camí.

Havent trascendit la superfície ens trobarem en un espai propici a la reflexió, situat entre:

Per una part, la visió de “l’altra banda”, si mirem amunt.

I per l’altra, un paisatge poblat per unes tapes de serveis d’aigua, de clavegueres... nous accessos a móns amagats, més enllà del nou territori, ( el nou límit de l’aparença).

Els nostres territoris mentals també tenen tapes. Obrint-les podem apassionar-nos per allò que hi descobrim.

El territori de l’art va més enllà de la superfície, destapant allò desconegut o intuït.

En el territori de l’art és on les idees poden emocionar i commoure.

En el nostre interior aquesta commoció és experiència que ens canvia, que canvia la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos.

Per aixecar una tapa i endinsar-s’hi s’ha de ser agosarat. Podem perdre’ns i no veure mai més la llum o bé descobrir nous abismes passionals.

 

AL MERCAT . Carles Poy

De petit m’agradava anar a comprar als mercats. Recordo especialment que, moltes nits, abans d’iniciar el somni d’anar a l’hort a segar l’alfals per portar-la a les vaques, em quedava, ja al llit, tot pensant amb les verdulaires. 

Que bo és anar a comprar als mercats!!!

Ara, m’agrada cuinar, no cada dia, però sí cinc o set vegades cada setmana. Tots els dimarts, dijous i divendres, vaig a comprar al mercat. Primer passo pel carrer Xuclà i compro uns pastissets molt bons i amb moltes fruites. Quan ja els he comprat, torno a la Boqueria. Vaig a una placeta, una mica deixadeta, on les pageses i els seus companys de treball venen tot el que han portat del seu hort. Jo porto alguns pastissos i ens ho passem molt bé. 

Els camins que ens duen cap al coneixement són molt diversos i personals i podríem dir que cadascú disposa de petits dispositius intransferibles que, en un moment donat, es disparen per traspassar la normalitat i facilitar-nos la recerca de certes qüestions que ens han quedat ocultes. Aquests minúsculs interruptors estan ubicats, segurament, en algunes neurones curioses que, desprès d’enllestir un somni reparador, ensumen els nous codis i missatges exteriors i ens fan obrir els ulls encara més per buscar, amb les pupil·les dilatades, d’entre la foscor, les respostes més adequades. 

Així en Lluís, en Carles o en Jordi s’inicien en aquest camí solitari portats de la mà d’idees o obsessions que, amb el temps, es revelaran com a fils conductors o eines de treball. A en Lluís li agrada anar a Menorca i passejar. Un dia es va quedar contemplant un pou. Sí, un pou. Aquella nit no va poder dormir. Va començar a instal·lar aquell pou a la seva cambra i mirava la llum que venia de la cuina, a l’altre costat del passadís on l’aixeta de les piques anava gotejant. A més del soroll que escoltava, és qüestionava si aquella aigua aniria a parar al seu pou.

Es real allò de l’aigua transparent que és podia veure a una cisterna o a un pou?

On va a parar tot allò que cau pels desaigües, pels wàters i tot allò que algunes empreses llencen per arreu?

Bé, mirarem les clavegueres i veurem que és el que passa, com es recicla i què és el que acaba deposant-se allí  

Comencem a estirar un esquifit i dèbil fil i acabem desfent el teixit sencer. Així és com des de la nostra individualitat i petitesa podem accedir a contemplar la més gran de les meravelles. La cosa més mínima, material o sense sentit pot desvetllar-nos l’abstracció més complexa. Llavors, l’inici, la imatge primera que ens encurioseix, es converteix en tot un símbol de la recerca, de la nostra via íntima i personal.

 

En Lluís es va quedar desconcertat, sortí de l’habitació i se’n va anar a la cuina, va mirar el jardí fosc amb els seus ulls neblinosos i amb un nus a la gola, va sortit de casa guiat per l’olor d’un munt d’adobs i va tornar a anar a veure aquell pou. Va rodejar-lo amb les seves mans, va notar al seu nas una penetrant olor a ametlles. Olfatejant les arrels i la terra, va tornar, poc a poc, cap al jardí, la terra grumosa s’havia quedat a les seves sabates. Va haver de sacsejar-les l’una contra l’altra, una vegada a casa, per treure la terra que tenia dintre.

El somriure era el seu únic aliat i es va sorprendre al veure que el pou ja no estava a la seva habitació, però, que es quedava amb ell, amb la seva pròpia sensibilitat i en la seva experiència.

 

      


Abismes Passionals_01
Abismes Passionals_02
Abismes Passionals_03
Abismes Passionals_04
Abismes Passionals_05
Abismes Passionals_06
Abismes Passionals_07
Abismes Passionals_08
Abismes Passionals_09
Abismes Passionals_10
Abismes Passionals_11
Abismes Passionals_12
Lluís Estopiñan · lluis@estopinyan.com · www.estopinyan.com