Trobar la sensibilitat a través de Lluís Estopiñan.

 Arnau Puig. Filòsof i crític d’Art. President de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya. 

Ens hem de fer càrrec - cosa que acceptem en la pràctica però encara no tothom en la teoría - que la primera realitat que s'ha de prendre en consideració, referida a qüestions d'art, és que és l'obra mateixa la que és real i no pas allò que s'hi al•ludeix.

Trobar la sensibilitat a través de Lluís Estopiñan.

 Arnau Puig. Filòsof i crític d’Art. President de l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya. 

Ens hem de fer càrrec - cosa que acceptem en la pràctica però encara no tothom en la teoría - que la primera realitat que s'ha de prendre en consideració, referida a qüestions d'art, és que és l'obra mateixa la que és real i no pas allò que s'hi al•ludeix. Reconeixem que ben sovint ens ocorre el contrari: ens pensem que la realitat és allò que és representat a l'obra o per l'obra.

Potser l'altra qüestió que cal tenir present quan ens trobem davant de l'obra de Lluís Estopiñan és que, des que ens hem instal•lat a la modernitat, en tota obra, allò que és més important és la textura, la matèria, el suport, atès que és a través d'aquests factors que l'artista s'expressa, que l'observador percep l'obra.

Però com amb tot, a les coses s'hi va, almenys per ara; no ens hi trobem instal•lats.

I Lluís Estopiñan, nat a Mollet del Vallès el 1958, emprengué, ara ja fa uns quants anys la via vers l'expressió artística després d'haver-se sentit somogut per la pintura instintiva dels coloristes que iniciaren les dreceres de l'informalisme i per les matèries esquinçades i gestuals de Tàpies. terme matèria, sensibilitat, construcció.

Però després, l'artista que és Lluís Estopinan té necessitat de pensar-ho així, creu que aquell esclat joiós i esponerós de suport, cromaticitat i sensacions ha de respondre a quelcom de natural, ha d'implicar, ser una presència (real o simbòlica) de la matèria viva, no formulada encara, no representativa encara, però sí anunciadora del món de les bioformes, dels infusoris, de les amebes.

És cert que hom no pot saltar-se res de si mateix, que cadascú ha d'omplir amb continguts autòctons les pròpies etapes. I això és el que fa durant uns quants anys Lluís Estopiñan: quadres, obres de ressonància biològica, incursions per geologies vives. Aquesta fase li serveix per estudiar el color i —quelcom de molt interessant i no sempre ben atès entre els artistes contemporanis- les seves opacitats, que condueixen de nou a antics plantejaments seus sobre les zones lluminoses i les veladures que, quan es vol formalitzar, elaborar formes, reals o abstractes, provoquen i preocupen l'artista pintor. (D'aquí aquelles qüestions inicials del col•lage a l'obra pictòrica. I també, per obviar problematicitats impròpies dels nous plantejaments des dels quals treballa l'artista actual: mai intentar partir de formes establertes, sempre fer-ho des de màcules imaginàries).

Ja som a l'obra personal, a les taques singulars, a les vibracions lineals, a la pulsió cal•ligràfica. Ara tot hi és; els mestres de la contemporaneïtat avalen el que Lluís Estopiñan fa; ell, l'artista, hi posa el seu contingut espiritual, ideal o ideològic, plasmat sempre amb la seva qualitat sensible.

Aquestes obres són un bon testimoniatge dels camins de l'art contemporani.